CARDIOSAFE - SERVEI INTEGRAL DE CARDIOPROTECCIÓ

EMPANADILLES I EL MISTERI DE QUE LES MARES ABANDONIN ELS NOSTRES PLATS PREFERITS D'INFÀNCIA

Aquesta recepta és un dels clàssics de la meva mare quan èrem petites.

Jo no sé si a totes les cases d'arreu passa el mateix, però he observat un aspecte curiós de la cuina de les mares, es van adaptant a l'edat dels fills, fins aqui res d'anormal però arriba un punt que els plats que ens feien sempre de petits i que éren els nostres preferits, ara ja no els fan, com per exemple les empanadilles, fa anys i anys que no em menjo fetes per la meva mare aixi que he hagut de posar-me el davantal perquè és una d'aquelles preparacions, quasi bé com totes, que no tenen res a veure entre el que fas a casa i el que puguis comprar congelat.

Un altre exemple, el puré de patates amb troçets de frankfurt ... boníssim, un altre clàssic eren els iogurts fets per la mare, l'arrós amb llet, els flams, els cervellets arrebossats, l'estofat de carn amb pastanagues i patates, els pits de pollastre al forn amb formatge gratinat, la coliflor gratinada al forn, etc ... si si ja sé que ens fem grans i les nostres necessitats energètiques són diferents ... però el nostre paladar segueix sent el mateix !!! Una mica més educat però el mateix .... en fin reflexions que una es fa...

El més curiós de tot plegat, és que ara amb la Carla (la nostre filla de dos anys) la meva memória recupera tots aquets plats que tant m'agradaven de petita i els hi faig a ella... i óbviament li encanten com a mi de petita, espero que n'aprengui perque quan es faci gran ja no li faré ..... o potser si ... a veure si la genètica tira o no ...

Són entretingudes de fer, però molt senzilles i el farcit hi pots fer tantes variacions com vulguis.
Ingredients:
- 1 bossa de "obleas" La Cocinera
- 2 llaunes de tonyina en oli d'oliva
- 1 pot de pebrots del piquillo
- 1 pot Olives verdes
- 2 ous dussos
Començarem possant en un col.lador ben fi la tonyina perquè deixi anar tot l'oli.
De mentre tallarem ben petitó en un bol els dos ous dussos, els pebrots del piquillo ben petitons també i les olives a rodanxes primetes; finalment afegirem la tonyina.
Fem una pasta ben barrejada i hi tirem una miqueta de sal i un rajolí d'oli.
Amb les mans ben netes, obrim una "oblea" possem una mica de farcit amb una cullereta a una meitat i la tanquem, presionem amb la punta dels dits els extrems que volem ajuntar i amb una forquilla els marquem, així anar fent.
Finalment les fregim amb oli però tres segons per banda, perquè la pasta de l'empanadilla és molt fina i es fa de seguida, de fet es crema de seguida, i el farcit no s'ha de coure.

I res ja tenim unes magnifiques empanadilles que agraden a tota la familia, grans i petits !!!







16 comentaris:

Margarida ha dit...

Mar, jo en vaig fer fa quinze dies, i també eren com les teves de tonyina, ou i pebrot!
I una de les meves filles em va dir: com és que no les fas més sovint? I és que feia temps que no les feia. Són bones, oi? No m'estranya que a la Carla li agradin aquests menjars de tota la vida!
Un petó!

Laura. ha dit...

Que delicia, me encanta, yo tambien las hago a menudo, a mi peque le encantan! Te han quedado de lujo. Besos!

Gemma ha dit...

Trobo molt bonic que recuperis receptes de te mare per fer a la teva filla. I no és cap misteri, no? És natural que la cuina de casa es vagi adaptant a l'edat dels comensals...

Marta ha dit...

...jo les recordo de tonyina i tomàquet...fa segles que no en menjo! (serà per que no tinc fills !!Je jeje!)
Ptnts

Mercè ha dit...

Mar, tota la raó... no hi ha comparació d'unes empanadilles fetes a casa amb les de compra! I malgrat que portin una mica de feina són taaaaaan bones!! :)
Petons!

MAR ha dit...

Bon dia ..

Margarida: Ja veig que a casa teva comença a passar una mica la história de casa .. ja ja ja

Laura: Si Carla también le encantan se las come con la mano con una pasión .... ja ja

GEmma: Doncs si tens raó que es va adaptant però no deixa de ser cuirós que no es facin mai més plats que abans es feien cada setmana no?

Marta: És veritat amb tomaquet queden boníssimes també ara m'has donat una idea ..

Mercè: Doncs si és un d'aquells misteris com les croquetes o les pizzes com pot ser que de fet a casa a comparat semblin dos plats totalment diferents ...

Gràcies senyores pels vostres comentaris i molt bon cap de setmana

starbase ha dit...

Ja fa unes setmanes que quan passo devant de les oblees al super me les miro amb carinyo...

Em sembla que aquesta és l'empenta definitiva.

:)

Glòria ha dit...

Les crestes de tota la vida són les que has fet tu, tot i que avui en dia les receptes ens proposen nous farcits, ben bons, eh?, però les entranyables són les de sempre!.

Fins aviat

ANNAFS ha dit...

Jo també les faig però no hi poso pebrot, pequè a les meves filles no els hi agrada.
La meva mare no ha canviat gaire els costums amb el menjar, potser perque 3 vegades per setmana hi van les meves filles i els plats que em feia a mi, ara els hi fa a elles. I a elles la cuina de la iaia els encanta, molt més que la meva, és clar.
ptns.

Sílvia A. ha dit...

Hola: quan he vist les crestes he pensat, tinc un paquet a la nevera i demà serà un bon dia per fer-les. Gràcies per fer-me enrecordar!!!

Dolça ha dit...

tens raó Mar, a casa els pares menjavem sovint croquetes i crestes quan erem petits. Una vegada crescudets no en vaig tornar a menjar fins que en vaig fer jo. Però com a mi m'agraden molt en segueixo fent, encara que la meva filla ja sigui adolescent!!!
Jo en faig de carn, de peix, de formatge, de tonyina i fins i tot en faig de dolces.
PTNTS
Dolça
PTNTS
Dolça

Dolorss ha dit...

Mai he fet les empanadilles, ni la meva mare tampoc, és estrany oi?
Suposo que això és cosa de costums i gustos, al meu pare no li agradaven.
Be, vaig a veure que has cuinat que no em voldria perdre rés.
Un petó.

Josepb. ha dit...

Mar; Ben cert el que dius... peró, el que és bo és bo sempre i a totes les èpoques... no et sembla? Que vaigi de gust Mar¡¡. Josepb.

SESAM I COMI ha dit...

Bon dia

Starbase: si que és veritat que mols cops veus productes i et dius el compraré i el convertiré en algo però no t'acava d'arrivar la inspiració ... doncs mira ara si !!

Glòria: Jo sempre les he menjat aixi amb aquets ingredients. Suposo que és la tradició.

Anna: Si un altre aspecte a estudiar es perque les yayes cuinen millor que nosaltres tot i fer el mateix ... és un fet curiós.

Silvia: Veus que bé així no et caducaràn.

Dolça: a Honor del teu nom les fas dolçes quina gràcia a veure si m'animo a fer alguna prova.

Dolors: una cuinera com tú??? no m'ho crec el que sí es que acaves clonant al principi les receptes que més has vist fer a casa.

Josep: I tant que si el que t'agrada de petit ho col.loques com en un reconet de la teva memória on s'ajunta amb el pas del temps aquella oloreta tant bona associada a uns moments d'infàcia preciosos.

Gràcies a tots pels vostres comentaris i petunets

Marta ha dit...

Hola guapa,

Una mica tard, però he tornat a entrar al teu bloc... ja saps que jo amb aquestes coses sempre vaig tard. Jo les faig sovint i com, el que a vegades canvio és que les faig rellenes de carn i algunes vegades tb les faig al forn en lloc de fregir-les, pq no quedin tan olioses. Tb estan boníssimes!

Reina ha dit...

Mar, tens raó!!! Jo també fa mil anys que no menjo empanadilles de la mama i a mi també m'encantaven!! Molt bona idea recuperar-les nena, gràcies perquè no hi hagués caigut!

Petons gegants d'Aigor (!!)